Fira de Sant Isidre

La Fira de Sant Isidre de Solsona, que avui concloïa la seva seixantena edició, ha estat una excel·lent excusa per fer un tomb per una de les comarques més fascinants que tenim a casa nostra: el Solsonès. No dubto que els solsonins i solsonines se senten segurament lleidetans i lleidetanes. Solsona és comarca lleidetana, no hi ha discusió. Tot i que per a mi sempre ha estat més bagenca i barcelonina que no pas una altra cosa. Potser perquè el iaio Ton, pare de la Valentina -la meva mare – i espòs que fou de la iaia Juanita, la Juana Portella Soler, era nascut a Brics, sufregània d’Olius, un preciós municipi amb preromànic llombard, modernisme i bells paratges, però mai va exercir ben bé de lleidetà. És a dir, que de ben jove la família del qui fou El Ton de les Coques, forner  a Callús, va anar baixant tot fent de masovers Cardener avall fins anar a petar a la Casa Gran de Sant Martí de Torroella, això és també, al Bages.

De manera que el solsoní Ton Vila Barcons, per a mi, al menys els anys aquells de la dolça infantesa, sí, de bicicleta amb la colla, pa i “xaculata” i els genolls pelats d’en Lluís Gavaldà i de tantes i tantes generacions, aquell home bo, sec, rialler, sord i pausar, el iaio, semblava que tota la vida hagués habitat a Callús, al Bages, i per tant a Barcelona, i no pas al solsonès, a Lleida, doncs. Així va ser durant molt anys, els meus dies de nano.

Però hi va haver un primer moment. Sí, el primer dia, ni me’n recordo ara mateix, en que el iaio Ton em va dir: “avui agafarem el Galtanegra i anirem a Can Pallarès a comprar un ganivet. El que tinc ja està molt vell i l’hem de jubilar”.  I aquell Galtanegra que varem agafar deurien ser les deu o les onze del matí, ens va portar a Solsona, a Lleida. Mentre anàvem pujant riu amunt, Súria, Valls, Palà, La Rata, La Coromina, Cardona, Clariana…el iaio Ton em va fer cinc cèntims més del seu origen. Era de Brics, d’Olius, del Solsonès, de Lleida. I jo que em pensava que Lleida era tant lluny del Bages…I em va agradar. Que Lleida fos tant a prop. Bé, llavors, encara que el Galtanegra el conduís El Sevillano, el mateix que duia els repetidors de Súria a Manresa i viceversa, pel mig de Callús, per la curva del “cine”, amb aquell caliquenyu entre les dents, encara que el conduís ell, els Galtanegra trigaven ben bé una hora o hora i mitja de Callús a Solsona. Però a mi se’m feia curt el viatge. I així un cop. I després un altre. Tots dos, o amb la iaia Juanita. I més endavant ja, és clar, a Can Pallarès o a la Mare de la Font, o al Miracle, o a visitar el Claustre, o…Així vaig anar coneixent Solsona. Mica a mica. Primer ganivet a ganivet. Després, ja no calia l’excusa del ganivet vell. El iaio, els iaios, van veure que a mi Solsona m’agradava. I segurament perquè la vaig conèixer presentada pel iaio, aquell antic solsoní, que ara, llavors ja, exercia de ple dret de callussenc, de bagenc, de barceloní…

Segurament per això sempre que puc hi torno. Com avui. Per la Fira, per Sant Isidre. A veure bestiar? “Cusechadores”? No ho crec. a passejar. Per cert, hi havia una paradeta, una paradassa de Can Pallarès…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s