El CPAC lamenta la decisió del tancament de RTVV i insta a buscar una solució alternativa

CAnal 9

Nota de premsa, 07-11-13

El CPAC (Col·legi professional de l’audiovisual de Catalunya) lamenta la decisió presa pel President de la Comunitat Valenciana respecte al tancament de la Ràdio-Televisió pública de València i insta al President, al seu Consell, i a les Corts, a rectificar aquesta unilateral i impulsiva decisió.

El CPAC considera que una ràdio i televisió públiques són, en una societat democràtica, un servei decisiu i irrenunciable pel normal desenvolupament de la societat, de la cultura pròpies i de l’ineludible i plural debat social, especialment en una Comunitat com la Valenciana amb llengua pròpia i altres especificitats.

El CPAC, en aquests moments tan crítics pel nostre sector, dona tot el suport a tos els professionals de Ràdio Televisió Valenciana, que amb prop de 25 anys de praxis han demostrat la seva gran vàlua, i insta a tots els responsables a replantejar la situació, per tal que en aquest moment de greu crisi, la solució no passi  mai per perdre un servei tan vital com l’educació o la sanitat. La Televisió, la ràdio i l’audiovisual en general, no son només entreteniment banal, són entre moltes altres coses, cohesió social, debat, indústria i cultura.

El CPAC per aquest motiu reitera que no s’haurien de posar en perill els mitjans de comunicació públics, i que en cas d’una necessària o obligada adaptació als temps de crisi, les decisions han de ser pactades i no han d’afectar mai ni l’essència ni la qualitat del servei. I es posa a la disposició dels afectats per tal de fer tot el possible per conservar aquest servei i la dignitat de tots els seus professionals.

La junta del CPAC

Un documental reconstruirá el pasado de Bilbao La Vieja a través de recetas

Itxaso del Castillo, directora del documental que trata de recuperar la historia de San Francisco y Cortes.

Itxaso del Castillo, directora del documental que trata de recuperar la historia de San Francisco y Cortes. (Oskar martínez)

BILBAO. ITXASO del Castillo es una joven cineasta de Algorta que el año pasado dirigió el documental Gure Amamak, emitido en su día por ETB-1. En él, dos mujeres, una de Lekeitio, y otra de Zegama, volvían la mirada hacia el pasado para recordar sus vidas y las de sus respectivos pueblos en base a las recetas y platos de cocina que ellas habían elaborado en los fogones. Por una casualidad, Itxaso entró en contacto este año con el barrio bilbaino de San Francisco. Se produjo el flechazo y a partir de ese momento, pensó que podía desarrollar en Bilbao La Vieja la misma idea que le llevó a dirigir Gure Amamak. Se puso manos a la obra y convenció a Izaskun Arandia, productora del anterior documental, para que se lanzarán a la piscina del nuevo proyecto. Desde entonces han dado los suficientes pasos como para que su proyecto haya sido seleccionado en el festival internacional de documentales MiradasDoc Market que tendrá lugar del 1 al 9 de noviembre en Canarias. La selección significa que el proyecto de Itxaso e Izaskun tendrá la posibilidad de buscar financiación en régimen de coproducción o bien ser comprada la idea por cadenas de televisión internacionales que luego lo podrían emitir. Pero al margen del festival, el proyecto ya está en marcha en Bilbao La Vieja. El próximo lunes será expuesto en el barrio para que los vecinos y vecinas puedan aportar ideas y recuerdos.

TRANSMEDIA El documental no está hecho pero ya tiene título: Los fogones del barrio. Su directora, Itxaso del Castillo, quiere dejar claro que a diferencia del anterior, Gure Amamak, “este va a ser un documental transmedia”. Eso significa, según señala una de sus impulsoras del proyecto, que “el documental tendrá dos ventanas, una en internet y otra en el producto final que se emitirá por televisión”. Para conseguir esa “web doc”, tanto Itxaso como Izaskun quieren crear una “comunidad” para que la gente del barrio vaya aportando recuerdos, fotografías o cualquier tipo de soporte que vaya alimentando la memoria histórica de dos calles emblemáticas de Bilbao: San Francisco y Cortes. De ahí, la cita del próximo lunes en el bar Zubizuri, en la calle Urazurrutia, número 2, de la capital vizcaina. “Queremos que acuda la gente”, dice Itxaso, “para que nos cuenten historias del pasado”.

Dentro del proyecto tiene una gran importancia la apertura de una web cuyo objetivo es el de “buscar fondos a base del crowdfunding”. “Nuestra idea”, señala la directora, “es tener para navidades la página en construcción y poder alimentarla, y el documental para el año que viene; iremos grabando poco a poco, a medida que vayamos teniendo el material que aporte la gente”. Cuando Itxaso habla de gente se refiere fundamentalmente a las mujeres que han cocinado en los hogares de las calles San Francisco y Cortes durante “la época dorada del barrio”. Itxaso del Castillo se ha metido en este proyecto porque ha pensado que “las mujeres son el motor de las economías familiares y a través de ellas se puede ver cómo se ha vivido la decadencia de un barrio que fue uno de los más prósperos de Bilbao; tuvo su época dorada y será uno de los que más ha cambiado en los últimos años”.

MEMORIA Por eso quiere “reconstruir la memoria del barrio” mediante las recetas que elaboraban las mujeres de dos calles de Bilbao La Vieja. “El objetivo social del proyecto”, insiste, “es un reconocimiento a las mujeres, heroínas ocultas, y recuperar la identidad de un barrio que morirá con sus protagonistas si no logramos recuperar sus testimonios”.

El proyecto Los fogones del barrio, de Izar Films, es el único que ha sido seleccionado entre los 10 finalistas del festival internacional de documentales MiradasDoc Market. El comité de evaluación les ha elegido entre los 80 presentados para que busquen financiación en régimen de coproducción o bien que tengan la posibilidad de que su idea sea compradas por cadenas de televisión internacionales. Los encargados de evaluar los proyectos presentados y de hacer la selección final fueron Iñigo Trojaola, editor jefe de documentales de Canal Plus y Andrés Luque, productor ejecutivo de Canal Cultura de Televisión Española.

JOSÉ BASURTO – Sábado, 26 de Octubre de 2013

CAMPO Y CONTRACAMPO EN EL DOCUMENTAL RURAL ESPAÑOL

cubiertas libro 4[1]

PRESENTACIÓN DEL LIBRO CAMPO Y CONTRACAMPO EN EL DOCUMENTAL RURAL ESPAÑOL. FESTIVAL CINE DE MALAGA. Lunes, 22 de abril, 17,00h. Museo Thyssen

2013-04-18

El Lunes 22 de abril, a las 17,00h, en el auditorio del Museo Thyssen, se presentarán dos productos vinculados a Cinemáscampo, por un lado, el libro titulado Campo y contracampo en el documental rural español. Coord. Pedro Poyato y Agustín Gómez. CEDMA-Cinemáscampo, Málaga, 2013; y por otro lado, el canal internacional online www.cinemascampo.tv destinado a la exhibición libre de obras de temáticas rurales.

El nuevo libro coordinado por los profesores Pedro Poyato y Agustín Gómez es continuista en la labor de investigación que Cinemáscampo abrió con la anterior publicación titulada Profundidad de Campo. Más de un siglo de cine rural en España que se editó en 2010. Escrito desde las aportaciones de distintas personalidades del mundo académico, ahora, ésta nueva publicación, hace un recorrido histórico por aquellas obras audiovisuales de carácter documental que han tomado el mundo rural como soporte. Si bien se es consciente de que no es un género y de que sus formas de presencia son alargadas, tanto que pueden alcanzar hasta la antagónica ciudad, donde en ocasiones encuentran ricos caldos de cultivo, el cine rural incide en el campo y convoca en nuestra mente términos como paisaje, naturaleza, campesinos, tradición, etc. que aparecen en numerosas obras de la cinematografía española.

Por otro lado, hace más de un año, Cinemáscampo, creo el canal de tvwww.cinemascampo.tv, una plataforma de distribución y difusión de obras audiovisuales de temática rural a través de Internet, que permite proyectarse a toda la población del planeta. Cine de temática campesina en la Red. De esta manera este festival se pone a la vanguardia de la tecnología. Es uno de los primeros, en su ámbito, que toma a Internet como referencia y marco para hacer, distribuir y exhibir películas. Sus más de 100 obras compartidas, más de 1.000 usuarios registrados y más de 700.000 visitas en 2012 demuestran que ha sido una buena siembra, y que todavía le quedan por recoger muchos frutos.

En la presentación estarán presentes la Diputada de Cultura y Deportes, Doña Marina Bravo, el director del Festival de Málaga, Don Juan Antonio Vigar, los autores del libro, Don Pedro Poyato y Don Agustín Gómez, así como,  Antonio Viñas, de la secretaría técnica de Cinemáscampo.

Cinemáscampo y Biosegura: taller realización audiovisual

a2c43351

Cinemáscampo y Biosegura organizan conjuntamente el Taller  “Realización Audiovisual: una metodología para la dinamización juvenil”.

Este taller está dirigido a educadores/as, dinamizadores/as juveniles, técnicos/as de juventud y personas que trabajan con jóvenes, con los objetivos de  formar en las técnicas de realización audiovisual profesional y mostrar el audiovisual como estrategia y metodología  de dinamización de jóvenes a través de la creación de contenidos audiovisuales generados por ellos mismos.

Esta actividad, de las que os enviamos el programa en archivo adjunto, se desarrollará los día 3, 4 y 5 de mayo de 2013 en la Casa de la Cultura de Beas de Segura (Jaén).

El coste de la misma es de 170 euros y 120 euros para personas desempleadas (incluyendo la docencia, los materiales, el alojamiento en el albergue municipal de Beas y los desayunos y cenas).

La actividad cuenta con el patrocinio del Ayuntamiento de Beas de Segura y de Diputación de Jaén.

Las inscripciones puedes realizarla aquí:

http://www.cinemascampo.org/formacion-audiovisual-detalles.php?idv=68

Más información en info@cinemascampo.org, en los teléfonos 952 22 49 93 y 610 35 02 69 y en la web www.cinemascampo.org

Cine, rural, ciencia: Cinemascampo.tv + ASECIC

Zuniga_FlordeIrupe1956Cinemascampo.tv cumple un año de existencia y lo celebra con la firma de un convenio con la Asociación Española de Cine e Imagen Científicos (ASECIC). Ambas entidades se unen para la difusión del mundo rural a través del audiovisual

Este acuerdo de colaboración tiene como  fin de impulsar la presencia del cine e imagen científica dentro de los contenidos de la comunicación audiovisual rural (desde lo agropecuario hasta la geografía y sociología, pasando por todas las tecnologías y las ciencias naturales, físicas y químicas).

El convenio tiene  como primera acción concreta la difusión de obras audiovisuales científicas y divulgativas de los socios y socias de ASECIC a través del canal temático www.cinemascampo.tv.

De ahí que, actualmente, se podrán visualizar de forma libre en este canal, las obras audiovisuales del director de cine Guillermo Zúñiga, socio fundador y primer presidente de ASECIC.

Del director y su obra

Guillermo Fernández López Zúñiga nació en Cuenca el 27 de abril de 1909, por lo que se ha cumplido más de un siglo del nacimiento de este realizador pionero del cine científico en España, fundador y primer presidente de la Asociación Española de Cine e Imagen Científicos (ASECIC).

En el canal se ha compartido parte de la obra de este prolijo director de cine, que tienen en su haber numerosos documentales científicos y de divulgación. 10 de sus documentales  “La aventura de Api” (1964), “Florinda y el viento” (1965), “Un pequeño colonizador verde” (1968), “El mejillón en Galicia” (1970), “Guerra en el naranjal” (1971), “La mosca de las frutas” (1971), “Encinares” (1973), “La lagarta” (1974) o “El agua en la vida” (1974), “El salmón de Asturias” (1991, que han obtenido numerosos premios nacionales e internacionales, se pueden disfrutar desde el canal cinemascampo.tv. La mayoría fueron producidos por su productora Zúñiga Films.

ASECIC

La Asociación Española de Cine e Imagen Científicos (ASECIC) nace en 1966 y en sus más de 40 años de existencia se ha consolidado como el espacio de encuentro y difusión del cine y la imagen científica en España y el mundo de habla hispana.

Es una institución sin ánimo de lucro, que tiene por finalidad estudiar, propagar y fomentar la producción y utilización del Cine Científico y técnico promoviendo cuantos actos puedan facilitar el rápido desarrollo de los mismos.

Precursora de multitud de festivales y eventos en los que la Ciencia y la divulgación de la misma tienen un papel protagonista.

Esperamos que disfrutéis de estas maravillosas obras, que tanto nos enseñan de lo que es hacer buen cine de divulgación del mundo rural y de la ciencia.

Saludos

El equipo de Cinemascampo

Mensaje enviado por cinemascampo.tv contáctanos en webmaster@cinemascampo.tv

“Lliures o morts”, vida d’un heroi oblidat

Presentació de la novel·la de Jaume Clotet i David de Montserrat

Poca cosa puc afegir a la munió d’articles, piulades i “m’agrada” que aquests dies volten pels mitjans, tant sigui a xarxa com a paper, sobre la presentació en societat de la novel·la “Lliures o morts” -primera a quatre mans dels periodistes i comunicadors Jaume Clotet i David Montserrat- que acaba de publicar Columna edicions, al seu segell Colecció Clàssica.

A la presentació, feta al marc barceloni de la Casa del Llibre a la Rambla de Catalunya de Barcelona, lloc habitual en aquest tipus d’esdeveniments culturals, a més de les aportacions personals i curioses dels autors, no hi va faltar la generositat i brillantor intel·lectual de l’historiador i President d’Esquerra Republicana, l’Oriol Junqueras, que va construir un discurs crític, animós, no només ambiciós políticament, sinó també social i psicològic, transversal i trufat de detalls i precisions històriques com no pot ser d’altra manera en el seu cas. I no hi va faltar tampoc l’aportació menys erudita -inevitable al costat d’en Junqueras – , però distreta, popular, emotiva i “comercial” –“compreu el llibre! compreu-lo! “, del Portaveu del Govern Català i Secretari General de Presidència, Francesc Homs.

Tots plegats, autors i presentadors van fer de la vetllada un acte de reivindicació de la memòria col·lectiva i individual, i de la Gran història i de les Grans Petites històries, que com la de l’Ermengol Amill ens hauran de captivar i seduïr, a la lectura de la novel·la, i que potser ens hauran d’orientar i esperonar en breu, vistos els temps que corren…

http://www.lliuresomorts.cat/

http://www.vilaweb.cat/noticia/4037676/20120904/lliures-morts-1714.html

“Primavera àrab”, 18 mesos després de l’esclat

Molt interessant xerrada – avui, la primera de tres – sobre la “primavera àrab”, amb els periodistes Fahd Chafik i Lali Sandiumenge. Xerrades moderades pel també periodista i excorresponsal Medir Plandolit.
PRIMAVERA ÀRAB, 18 MESOS DESPRÉS DE L’ESCLAT – UDC (Intercomarcal Barcelona Comarques)

Pagesiaficció (versió catalana)

La pagesiaficció és un concepte, una manera d’entendre la vida, un gènere d’expressió artística, audiovisual, escrit, oralment transmès, cantat i/o musicat, representat teatral, radiofònicament, “podcastejadament”. És l’expressió lúdica, cultural i, en general, de relació entre persones que senten un plaer i comfort especials amb les matèries que neixen i s’inspiren en l’entorn rural, de poble, de pagès, en tots els seus àmbits. La pagesiaficció pretén la recuperació de l’essència, els usos i costums, els referents no urbans del país, de Catalunya. No n’exclou la relació amb nuclis de població més grans, com les viles i ciutats, doncs aquestes també en són protagonistes del ric univers expressiu i cultural.

La pagesiaficció és el vehicle d’expressió original, originari, d’aquesta terra, d’aquest país. Està constituida per elements massa sovint oblidats o menystinguts per la societat benestant, benpensant, postmoderna, culta, refinada i capitalina. És un punt de partida i d’arribada la pagesiaficció. D’on sorgeixen idees, nous conceptes, i formes originals renovades de comunicació, de sentiments i d’innovació. La pagesiaficció és tot un ric món que ens posa a l’abast elements i eines, per a crear històries i aventures diverses i sorprenents, fins ara no imaginades. És un món del que ens n’hem de proveïr per a inventar-ne de nous, per a descobrir-ne d’oblidats. La seva ingent, desconeguda i sorprenent iconografia ens ha de permetre prescindir dels imposats i assimiladíssims valors i cànons estètics, conceptuals i formals, imposats per altres cultures dominants i per altres indústries de la comunicació -especialment les anglosaxones, i de manera més preocupant i predominant la dels Estats Units d’Amèrica.

Tenint la pagesiaficció ben present, no ens caldrà importar necessàriament models i estils propis d’altres terres i cultures -molt valuoses, per descomptat, per els altres – però poc convenients massivament per a nosaltres. Tenim arrels, tenim terra, i tenim pobletans, viletans i ciutadans. Ho tenim doncs tot, diríem, al menys el necessari i el que cal per a poder suggerir tota mena d’històries, narracions, aventures i situacions que ens vingui de gust imaginar i comunicar. Fins ara mateix, la majoria dels gèneres d’expressió cultural, artística i comunicativa que utilitzem, o en els que ens inspirem per a crear, són els importats de cultures molt més grans i exteses arreu del món que no pas la nostra. Els Estats Units d’Amèrica han estat durant molts anys l’immens i desgraciadament únic mirall, lúnic referent conceptual i formal que ens ha guiat, suggerit i convençut a pensar, crear i produir en clau estadunidenca. Això ha fet que els límits hagin estat sobrepassats, i que la sobresaturació d’icones i de referents nordamericans proliferi per les nostres vides, convertint-nos gairebé en genuins i originaris estadunidencs.

Molts dels nostres gustos són ja els mateixos que els de les persones que viuen als Estats Units d’Amèrica. Ens hem acostumat a les espectaculars persecucions de cotxes i a les explosions de camions de dimensions nordamericanes, com si fossin les nostres escenes habituals i conegudes. I és cert que les grans ciutats cada cop s’assemblen més, i que els nostres governants semblen capficats en aconseguir fer crèixer les ciutats en quantitat, abans que en qualitat. Però al menys nosaltres, els que no som governants, hem de fer l’esforç i intentar ser una mica més imaginatius a les nostres històries no fent volar camions de dotze eixos pels aires envoltats de flames hiperrealistes, sinó aprofitar les curses i persecucions de tractors Ebro pel bell mig dels camps de blat o de cibada. I hem de donar protagonisme als porrons que enverinen amb barreges d’àcid sulfúric, lleixiu o matarrates, amb saboroses ratafies i garnatxes del país.
I no cal que recuperem i plagiem els “Jockers” “burtonians” -hi ha mestres que deixen el llistó molt alt, difícils de superar-, sinó que hem d’inventar els nostres pitjors i més brillants malvats de ficció. I hem d’incorporar a les nostres històries tots els elements possibles d’una de les més riques i diverses iconografies que trepitgen terra europea: la de la Catalunya pagesa.

Per això neix la pagesiaficció, per a dignificar i reivindicar d’una vegada l’ús dels elements, de les eines, dels recursos d’expressió que ens ofereix la nostra terra. Si pensem en clau de pagesiaficció, edificarem una cultura renovada, recuperarem el que sempre ha estat nostre, i que ara tenim l’ocasió de fer universal. Compartim el que tenim de ric, de divers, de sorprenent i d’especatcular amb la resta del món, i fem ,des d’ara mateix , de la pagesiaficció la nova eina positiva de reivindicació, de modernitat i d’innovació que ens ha de portar a l’exel·lència cultural i artística, i d’una vegada per totes a la primera divisió de la creativitat a nivell planetari.

Fira de Sant Isidre

La Fira de Sant Isidre de Solsona, que avui concloïa la seva seixantena edició, ha estat una excel·lent excusa per fer un tomb per una de les comarques més fascinants que tenim a casa nostra: el Solsonès. No dubto que els solsonins i solsonines se senten segurament lleidetans i lleidetanes. Solsona és comarca lleidetana, no hi ha discusió. Tot i que per a mi sempre ha estat més bagenca i barcelonina que no pas una altra cosa. Potser perquè el iaio Ton, pare de la Valentina -la meva mare – i espòs que fou de la iaia Juanita, la Juana Portella Soler, era nascut a Brics, sufregània d’Olius, un preciós municipi amb preromànic llombard, modernisme i bells paratges, però mai va exercir ben bé de lleidetà. És a dir, que de ben jove la família del qui fou El Ton de les Coques, forner  a Callús, va anar baixant tot fent de masovers Cardener avall fins anar a petar a la Casa Gran de Sant Martí de Torroella, això és també, al Bages.

De manera que el solsoní Ton Vila Barcons, per a mi, al menys els anys aquells de la dolça infantesa, sí, de bicicleta amb la colla, pa i “xaculata” i els genolls pelats d’en Lluís Gavaldà i de tantes i tantes generacions, aquell home bo, sec, rialler, sord i pausar, el iaio, semblava que tota la vida hagués habitat a Callús, al Bages, i per tant a Barcelona, i no pas al solsonès, a Lleida, doncs. Així va ser durant molt anys, els meus dies de nano.

Però hi va haver un primer moment. Sí, el primer dia, ni me’n recordo ara mateix, en que el iaio Ton em va dir: “avui agafarem el Galtanegra i anirem a Can Pallarès a comprar un ganivet. El que tinc ja està molt vell i l’hem de jubilar”.  I aquell Galtanegra que varem agafar deurien ser les deu o les onze del matí, ens va portar a Solsona, a Lleida. Mentre anàvem pujant riu amunt, Súria, Valls, Palà, La Rata, La Coromina, Cardona, Clariana…el iaio Ton em va fer cinc cèntims més del seu origen. Era de Brics, d’Olius, del Solsonès, de Lleida. I jo que em pensava que Lleida era tant lluny del Bages…I em va agradar. Que Lleida fos tant a prop. Bé, llavors, encara que el Galtanegra el conduís El Sevillano, el mateix que duia els repetidors de Súria a Manresa i viceversa, pel mig de Callús, per la curva del “cine”, amb aquell caliquenyu entre les dents, encara que el conduís ell, els Galtanegra trigaven ben bé una hora o hora i mitja de Callús a Solsona. Però a mi se’m feia curt el viatge. I així un cop. I després un altre. Tots dos, o amb la iaia Juanita. I més endavant ja, és clar, a Can Pallarès o a la Mare de la Font, o al Miracle, o a visitar el Claustre, o…Així vaig anar coneixent Solsona. Mica a mica. Primer ganivet a ganivet. Després, ja no calia l’excusa del ganivet vell. El iaio, els iaios, van veure que a mi Solsona m’agradava. I segurament perquè la vaig conèixer presentada pel iaio, aquell antic solsoní, que ara, llavors ja, exercia de ple dret de callussenc, de bagenc, de barceloní…

Segurament per això sempre que puc hi torno. Com avui. Per la Fira, per Sant Isidre. A veure bestiar? “Cusechadores”? No ho crec. a passejar. Per cert, hi havia una paradeta, una paradassa de Can Pallarès…