Pagesiaficció (versió catalana)

La pagesiaficció és un concepte, una manera d’entendre la vida, un gènere d’expressió artística, audiovisual, escrit, oralment transmès, cantat i/o musicat, representat teatral, radiofònicament, “podcastejadament”. És l’expressió lúdica, cultural i, en general, de relació entre persones que senten un plaer i comfort especials amb les matèries que neixen i s’inspiren en l’entorn rural, de poble, de pagès, en tots els seus àmbits. La pagesiaficció pretén la recuperació de l’essència, els usos i costums, els referents no urbans del país, de Catalunya. No n’exclou la relació amb nuclis de població més grans, com les viles i ciutats, doncs aquestes també en són protagonistes del ric univers expressiu i cultural.

La pagesiaficció és el vehicle d’expressió original, originari, d’aquesta terra, d’aquest país. Està constituida per elements massa sovint oblidats o menystinguts per la societat benestant, benpensant, postmoderna, culta, refinada i capitalina. És un punt de partida i d’arribada la pagesiaficció. D’on sorgeixen idees, nous conceptes, i formes originals renovades de comunicació, de sentiments i d’innovació. La pagesiaficció és tot un ric món que ens posa a l’abast elements i eines, per a crear històries i aventures diverses i sorprenents, fins ara no imaginades. És un món del que ens n’hem de proveïr per a inventar-ne de nous, per a descobrir-ne d’oblidats. La seva ingent, desconeguda i sorprenent iconografia ens ha de permetre prescindir dels imposats i assimiladíssims valors i cànons estètics, conceptuals i formals, imposats per altres cultures dominants i per altres indústries de la comunicació -especialment les anglosaxones, i de manera més preocupant i predominant la dels Estats Units d’Amèrica.

Tenint la pagesiaficció ben present, no ens caldrà importar necessàriament models i estils propis d’altres terres i cultures -molt valuoses, per descomptat, per els altres – però poc convenients massivament per a nosaltres. Tenim arrels, tenim terra, i tenim pobletans, viletans i ciutadans. Ho tenim doncs tot, diríem, al menys el necessari i el que cal per a poder suggerir tota mena d’històries, narracions, aventures i situacions que ens vingui de gust imaginar i comunicar. Fins ara mateix, la majoria dels gèneres d’expressió cultural, artística i comunicativa que utilitzem, o en els que ens inspirem per a crear, són els importats de cultures molt més grans i exteses arreu del món que no pas la nostra. Els Estats Units d’Amèrica han estat durant molts anys l’immens i desgraciadament únic mirall, lúnic referent conceptual i formal que ens ha guiat, suggerit i convençut a pensar, crear i produir en clau estadunidenca. Això ha fet que els límits hagin estat sobrepassats, i que la sobresaturació d’icones i de referents nordamericans proliferi per les nostres vides, convertint-nos gairebé en genuins i originaris estadunidencs.

Molts dels nostres gustos són ja els mateixos que els de les persones que viuen als Estats Units d’Amèrica. Ens hem acostumat a les espectaculars persecucions de cotxes i a les explosions de camions de dimensions nordamericanes, com si fossin les nostres escenes habituals i conegudes. I és cert que les grans ciutats cada cop s’assemblen més, i que els nostres governants semblen capficats en aconseguir fer crèixer les ciutats en quantitat, abans que en qualitat. Però al menys nosaltres, els que no som governants, hem de fer l’esforç i intentar ser una mica més imaginatius a les nostres històries no fent volar camions de dotze eixos pels aires envoltats de flames hiperrealistes, sinó aprofitar les curses i persecucions de tractors Ebro pel bell mig dels camps de blat o de cibada. I hem de donar protagonisme als porrons que enverinen amb barreges d’àcid sulfúric, lleixiu o matarrates, amb saboroses ratafies i garnatxes del país.
I no cal que recuperem i plagiem els “Jockers” “burtonians” -hi ha mestres que deixen el llistó molt alt, difícils de superar-, sinó que hem d’inventar els nostres pitjors i més brillants malvats de ficció. I hem d’incorporar a les nostres històries tots els elements possibles d’una de les més riques i diverses iconografies que trepitgen terra europea: la de la Catalunya pagesa.

Per això neix la pagesiaficció, per a dignificar i reivindicar d’una vegada l’ús dels elements, de les eines, dels recursos d’expressió que ens ofereix la nostra terra. Si pensem en clau de pagesiaficció, edificarem una cultura renovada, recuperarem el que sempre ha estat nostre, i que ara tenim l’ocasió de fer universal. Compartim el que tenim de ric, de divers, de sorprenent i d’especatcular amb la resta del món, i fem ,des d’ara mateix , de la pagesiaficció la nova eina positiva de reivindicació, de modernitat i d’innovació que ens ha de portar a l’exel·lència cultural i artística, i d’una vegada per totes a la primera divisió de la creativitat a nivell planetari.

Fira de Sant Isidre

La Fira de Sant Isidre de Solsona, que avui concloïa la seva seixantena edició, ha estat una excel·lent excusa per fer un tomb per una de les comarques més fascinants que tenim a casa nostra: el Solsonès. No dubto que els solsonins i solsonines se senten segurament lleidetans i lleidetanes. Solsona és comarca lleidetana, no hi ha discusió. Tot i que per a mi sempre ha estat més bagenca i barcelonina que no pas una altra cosa. Potser perquè el iaio Ton, pare de la Valentina -la meva mare – i espòs que fou de la iaia Juanita, la Juana Portella Soler, era nascut a Brics, sufregània d’Olius, un preciós municipi amb preromànic llombard, modernisme i bells paratges, però mai va exercir ben bé de lleidetà. És a dir, que de ben jove la família del qui fou El Ton de les Coques, forner  a Callús, va anar baixant tot fent de masovers Cardener avall fins anar a petar a la Casa Gran de Sant Martí de Torroella, això és també, al Bages.

De manera que el solsoní Ton Vila Barcons, per a mi, al menys els anys aquells de la dolça infantesa, sí, de bicicleta amb la colla, pa i “xaculata” i els genolls pelats d’en Lluís Gavaldà i de tantes i tantes generacions, aquell home bo, sec, rialler, sord i pausar, el iaio, semblava que tota la vida hagués habitat a Callús, al Bages, i per tant a Barcelona, i no pas al solsonès, a Lleida, doncs. Així va ser durant molt anys, els meus dies de nano.

Però hi va haver un primer moment. Sí, el primer dia, ni me’n recordo ara mateix, en que el iaio Ton em va dir: “avui agafarem el Galtanegra i anirem a Can Pallarès a comprar un ganivet. El que tinc ja està molt vell i l’hem de jubilar”.  I aquell Galtanegra que varem agafar deurien ser les deu o les onze del matí, ens va portar a Solsona, a Lleida. Mentre anàvem pujant riu amunt, Súria, Valls, Palà, La Rata, La Coromina, Cardona, Clariana…el iaio Ton em va fer cinc cèntims més del seu origen. Era de Brics, d’Olius, del Solsonès, de Lleida. I jo que em pensava que Lleida era tant lluny del Bages…I em va agradar. Que Lleida fos tant a prop. Bé, llavors, encara que el Galtanegra el conduís El Sevillano, el mateix que duia els repetidors de Súria a Manresa i viceversa, pel mig de Callús, per la curva del “cine”, amb aquell caliquenyu entre les dents, encara que el conduís ell, els Galtanegra trigaven ben bé una hora o hora i mitja de Callús a Solsona. Però a mi se’m feia curt el viatge. I així un cop. I després un altre. Tots dos, o amb la iaia Juanita. I més endavant ja, és clar, a Can Pallarès o a la Mare de la Font, o al Miracle, o a visitar el Claustre, o…Així vaig anar coneixent Solsona. Mica a mica. Primer ganivet a ganivet. Després, ja no calia l’excusa del ganivet vell. El iaio, els iaios, van veure que a mi Solsona m’agradava. I segurament perquè la vaig conèixer presentada pel iaio, aquell antic solsoní, que ara, llavors ja, exercia de ple dret de callussenc, de bagenc, de barceloní…

Segurament per això sempre que puc hi torno. Com avui. Per la Fira, per Sant Isidre. A veure bestiar? “Cusechadores”? No ho crec. a passejar. Per cert, hi havia una paradeta, una paradassa de Can Pallarès…